Paissatges

Cant de Vicent «...a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts...» Sir John Talbot Dillon Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil, amb castedat diríem. Veies el cant: creixia. Lentament el miraves créixer com un crepuscle. Arribava la nit, no escrivies el cant. Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort. ... De bon matí arribaven els lents carros de l’horta. Els xiquets van a escola. S’escolta la campana veïna de l’església. El treball, el tenaç amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre, des que et varen parir un dia a Burjassot: com mamares la llet vares mamar l’idioma, dit siga castament i amb perdó de la taula. Ah, València, València! Podria dir ben bé: Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua València. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valencians? Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi. L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes. Més avant escriuràs el teu cant a València. Vicent Andrés Estellés

Llibre de meravelles. Ed. 3i4, València, 1976, p. 58.